El còndor jovenet

Hi havia una vegada, en unes terres molt llunyanes d’ Amèrica, per la zona de Xile una famosa serralada anomenada Los Andes. Allà es podien trobar animals molt diferents: les gavines, els pumes, les llames i els còndors. Aquests darrers eren rapinyaires, és a dir, que s’ alimentaven d’ animals morts.
Un dia, un dels còndors més joves que es deia Condorito va voler deixar el niu perquè creia que ja era gran i ja no necessitava l’ ajut dels pares (còndors també) per a res. Va sortir del niu que estava amagat entre les roques i va començar a volar entre els penya-segat d’ aquella magnífica serralada dels Andes. Des d’ allà ho podia veure tot: el blau cel, els ramats d’ ovelles que pasturaven tranquil.laven en el sol de la tarda, els pastors que no estaven gens tranquils amb la presència d’ aquests majestuosos animals. Condorito va estar una bona estona volant i volant fins que es va cansar i es va aturar en el cim d’ un roc per descansar una mica. De sobte, des d’ aquella alçada va poder veure una llama que estava mig gemegant ajaguda al terra. Es veu que en una de les seves carreres es va trencar una pota i no podia caminar.
En Condorito es va acostar i li va preguntar com es trobava. La llama, tota espantada, va voler aixecar-se però no podia i va quedar-se quieta amb l’ esperança que el còndor no tingués gana en aquell moment i pogués escapar d’ aquella situació tan perillosa per a ella. En Condorito va acostar-se més al pobre animal i li va preguntar si volia que li portés una mica d’ aigua. La llama li va dir que sí. Així doncs el còndor va apropar-se a un riu que era a la vora i en un petit invent d’ herba seca li va posar aigua.
La llama va beure ràpidament l’ aigua i li va donar les gràcies tot dient que tenia pressa i que havia de tornar amb la resta de la seva familia. La llama va intentar aixecar-se però no va poder.
El petit Còndor li va dir que no es preocupés que buscaria ajut i la salvaria. La llama tenia molta por però no es podia moure no tenia més remei que quedar-se allà quieta.
Condorito va tornar al niu on va trobar els seus pares molt preocupats. El petit còndor els va explicar on havia estat i que la llama necessitava ajuda.
Els gran còndors es van mirar molt estranyats:
- Fill meu, nosaltres no som amics de les llames, sinó que aprofitem quan estan malaltes per a menjar-nos-les. Ho sentim però el que farem és esperar que es mori de gana i sed per a alimentar-nos amb ella.

En Condorito no entenia res perquè fins ara els pares li havien portat bons trossos de carn i ell no sabia d’ on dimonis l’ havien tret. Es va posar molt trist, molt i molt trist. Tan trist que va acabar malalt.
En Condorito va morir i la pobre llama també, perquè els còndors van aprofitar la seva malaltia i van esperar i esperar en el cim d’ un roc per baixar i escurar aquell animal tan suculent. Però quan van arribar allà on estava van veure que ja no estava allà, que havia desaparegut!!!!!!!!!!!! Es veu que la llama havia volgut acompanyar el seu amic en el seu darrer vol.

Diuen que a les nits de lluna plena, es veuen dues figures volant per les àmplies planures, volant lliures. Són en Condorito i la nostra llama, buscant noves aventures per la serralada dels Andes.

Autora: Maria Pilar Cano 1r B